Divendres vaig estrenar la temporada. Feia més de dos mesos que no sortia a vela..., entre les tres setmanes dedicades al manteniment..., el mal temps i altres circumstàncies que no venen al cas... només havia pogut matar el cuquet un parell de cops fent un tomb, a rem, pel port de Badalona..., m’agrada...
 |
| A punt per tornar-hi. |
El cas és que ahir feia marejol i bufava un garbí d’entre 7 i 10 nusos... Em decideixo a sortir..., amb l’armilla i ben lligat al banc d’arborar – em va la mar de bé una línia de vida parcialment elàstica d’un parell de metres -. Tot anava bé..., primera bordada a la bona... amb vent d’estribord que em permet de provar diferents obertures de la vela en diferents rumbs -entre cenyida i través-..., intent de virada per davant no reeixit i... a la segona... “bién”! Sort que havia repassat els consells d'aqueslls que en saben... i que guardo a la memòria des de la passada temporada... Bordada curta a la mala –no és cosa d’aterrar-se massa... que les canonades rovellades de la tèrmica no semblen gaire acollidores. Intent de virades per davant, de la mala a la bona,... totes elles infructuoses. Decideixo obrir-me per provar una virada en rodó – em va semblar que el vent ho permetia..., però allà faltaven mans!... i la maniobra va sortir una mica més moguda del previst... res greu – Nova bordada a la bona..., virada per davant... i enfilo la tèrmica per tornar a port. Un aquells moment, el garbí continuat havia aixecat una mica més de mar –no gran cosa- que m’entrava pel través de forma... un xic massa “emocionant”. Em creuo amb un banc de petites meduses que velejaven com jo – d’una espècie que treu per sobre de l’aigua una vela que fa que el vent les arrossegui... si algú en sap el nom...- Prop de la bocana... però a una distancia prudent de la costa... engego motor – val a dir que portava el davant derivat a popa i que anava sense l’orsapop fermat -. Intento emproar-me al vent i al mar per tal de procedir a baixar la vela. Aquí comença la part fosca... i que, per bé i per mal, és la que més em quedaran a la memòria. Al Menjavent li costa molt d’enproar-se al vent, sobretot anant a la mala. No portava l’orsapop fermat.., me n’havia adonat en aquella bordada que l’orsapop curt impedia que en amollar el davant la vela es desventés amb facilitat i, per seguretat – o almenys així m’ho semblava a mi-, l’havia amollat del tot. Portava, també per precaució, el davant a la ma ja que la barca no aconseguia aproar-se i la vela romania inflada. Per desventar la vela vaig amollar escota i davant..., aquest que se m’escapa... i l’antena bascula..., el davant surt de la bigota..., el car puja, puja... descontrolat i la pena baixa..., la barca es posa del través... i, sort que no feia ni molt vent ni molta mar... que si no... L’antena, amb la pressió del vent i revirada com estava en relació a la línea proa popa..., que no vol baixar. Aconsegueixo amorrar el car i me l’emporto capa popa per sotavent de manera que la pena queda a proa i el cara popa... i la vela a sotavent..., això allibera la pressió sobre el pal i aconsegueixo..., amb dificultats..., baixar l’entena!!! Recullo la vela com puc i corrents cap a port. Amb l’antena a coberta i sortint quatre metres per davant es difícil apropar-se al moll..., però això ja és una anècdota...
Ja em podeu dir de carallot i imprudent en amunt..., però a canvi seran ben vinguts tots el comentaris i suggeriment que em vulgueu donar. Suposo que una primera cosa deu ser no mirar de baixar vela venint de la mala..., una altra no deixar anar el davant per res - menys si no es porta l’orsapop fermat-... Les darreres sortides les havia fet en plàcids dies d’hivern... amb ventet terral i mar plana..., la primavera és una altra cosa..., ho havia mig oblidat... els mesos de sortir sol potser s’han acabat..., fins el hivern vinent.
 |
| El Ciutat de Badalona. |
